Joan Maragall va ser el fill petit del matrimoni format per Josep Maragall Vilarosal i Rosa Gorina Folchi; eren tres germanes i ell.
Va néixer a Barcelona, al barri de Santa Caterina. El seu pare era fabricant tèxtil; el 1875 Joan Maragall, després d'uns anys d'estudi, va començar a treballar com a aprenent a la indústria familiar. Aquest fou un període que ell mateix definí com "d'infelicitat", ja que va ser arrencat dels llibres només acabar el batxillerat per anar a treballar a la indústria. Va ser un cop molt fort pel jove Joan que, furtivament, començava a escriure poesies en unes estones que robava a la feina.
L'any 1877 va viatjar amb tota la família, primer per Espanya –València, Granada, Còrdova, Madrid i Saragossa–, i a continuació a Marsella i París. Maragall recordava aquests viatges de la seva adolescència com autèntics "oasis de goig, dos respiros, la meva situació era insostenible; passats dos anys vingué la convicció de que jo no servia per a industrial y se'm donà a escullir carrera".
Finalment, després d'una forta discussió amb el seu pare, l'octubre de 1879 va deixar la fàbrica per a ingressar a la facultat de Dret.
El 1890 va entrar com a secretari de redacció de Mañé i Flaquer al Diario de Barcelona.Aquesta feina va representar la seva professionalització com a escriptor. La seva col·laboració amb el Diario de Barcelona entre el 1892 i el 1903 es va concretar en la realització de 248 articles, que li serveixen per infiltrar les idees modernistes a una burgesia conservadora. El 13 d'abril de 1893, va acceptar el nomenament de membre numerari de l'Acadèmia de Bones Lletres de Barcelona. Uns mesos més tard va ser un testimoni presencial de la bomba del Liceu, atemptat que li produiria un canvi en la seva concepció del comportament humà.
L'any 1895 fou nomenat secretari de l'Ateneu Barcelonès i en aquesta condició n'és testimoni del primer discurs d'inauguració de curs realitzat en català per Àngel Guimerà.A començaments de 1899, Enric Prat de la Riba refundà La Veu de Catalunya com a òrgan de la Lliga Regionalista, i oferí la direcció de la publicació a Maragall, però hi va renunciar.
El 1902 va publicar La Nueva Patria, un article pel qual fou processat. Aquest fet i la publicació de San Jorge, patrón de Cataluña, Sentimiento catalanista i El trágico conflicto li varen suposar una enfrontament amb el nou redactor del Diario de Barcelona i Maragall va abandonar la redacció durant uns anys. Aquell any va ser nomenat president de l'Ateneu Barcelonès, pronunciant el seu discurs, Elogi de la paraula,[38] on, juntament amb l'opuscle Elogi de la poesia, desgranava la seva teoria de la "paraula viva".
Entre 1904 i el 25 de febrer de 1906 va tenir una col·laboració continuada a la Ilustració Catalana amb la realització d'un total de vint-i-dos articles. Uns mesos abans de la seva mort, el 1911, va entrar com a membre fundador de la Secció Filològica de l'Institut d'Estudis Catalans.
Joan Maragall va morir el 20 de desembre de 1911 amb només 51 anys. Havia agafat una estranya malaltia diagnosticada com a febre de Malta, encara que la febre no es va presentar fins els darrers dies, tot i estar al llit des de començament de desembre. La seva mort va suposar un cop molt fort dins del món de la cultura i va provocar innombrables mostres de condol.
Va néixer a Barcelona, al barri de Santa Caterina. El seu pare era fabricant tèxtil; el 1875 Joan Maragall, després d'uns anys d'estudi, va començar a treballar com a aprenent a la indústria familiar. Aquest fou un període que ell mateix definí com "d'infelicitat", ja que va ser arrencat dels llibres només acabar el batxillerat per anar a treballar a la indústria. Va ser un cop molt fort pel jove Joan que, furtivament, començava a escriure poesies en unes estones que robava a la feina.
L'any 1877 va viatjar amb tota la família, primer per Espanya –València, Granada, Còrdova, Madrid i Saragossa–, i a continuació a Marsella i París. Maragall recordava aquests viatges de la seva adolescència com autèntics "oasis de goig, dos respiros, la meva situació era insostenible; passats dos anys vingué la convicció de que jo no servia per a industrial y se'm donà a escullir carrera".
Finalment, després d'una forta discussió amb el seu pare, l'octubre de 1879 va deixar la fàbrica per a ingressar a la facultat de Dret.
El 1890 va entrar com a secretari de redacció de Mañé i Flaquer al Diario de Barcelona.Aquesta feina va representar la seva professionalització com a escriptor. La seva col·laboració amb el Diario de Barcelona entre el 1892 i el 1903 es va concretar en la realització de 248 articles, que li serveixen per infiltrar les idees modernistes a una burgesia conservadora. El 13 d'abril de 1893, va acceptar el nomenament de membre numerari de l'Acadèmia de Bones Lletres de Barcelona. Uns mesos més tard va ser un testimoni presencial de la bomba del Liceu, atemptat que li produiria un canvi en la seva concepció del comportament humà.
L'any 1895 fou nomenat secretari de l'Ateneu Barcelonès i en aquesta condició n'és testimoni del primer discurs d'inauguració de curs realitzat en català per Àngel Guimerà.A començaments de 1899, Enric Prat de la Riba refundà La Veu de Catalunya com a òrgan de la Lliga Regionalista, i oferí la direcció de la publicació a Maragall, però hi va renunciar.
El 1902 va publicar La Nueva Patria, un article pel qual fou processat. Aquest fet i la publicació de San Jorge, patrón de Cataluña, Sentimiento catalanista i El trágico conflicto li varen suposar una enfrontament amb el nou redactor del Diario de Barcelona i Maragall va abandonar la redacció durant uns anys. Aquell any va ser nomenat president de l'Ateneu Barcelonès, pronunciant el seu discurs, Elogi de la paraula,[38] on, juntament amb l'opuscle Elogi de la poesia, desgranava la seva teoria de la "paraula viva".Entre 1904 i el 25 de febrer de 1906 va tenir una col·laboració continuada a la Ilustració Catalana amb la realització d'un total de vint-i-dos articles. Uns mesos abans de la seva mort, el 1911, va entrar com a membre fundador de la Secció Filològica de l'Institut d'Estudis Catalans.
Joan Maragall va morir el 20 de desembre de 1911 amb només 51 anys. Havia agafat una estranya malaltia diagnosticada com a febre de Malta, encara que la febre no es va presentar fins els darrers dies, tot i estar al llit des de començament de desembre. La seva mort va suposar un cop molt fort dins del món de la cultura i va provocar innombrables mostres de condol.
